Convent de Santa Clara

El convent de Santa Clara de Manresa és un recinte compost per diversos edificis religiosos i d’habitatge que es troba a la part més alta del raval de les Escodines. L’inici de la seva construcció es remunta al tombant dels segles XIII i XIV, amb l’establiment de la primera comunitat de monges clarisses de la ciutat.

Segons recolliren els processos de canonització de Sant Ignasi de Loiola, el futur sant solia asseure’s al pedrís de l’entrada del convent per escoltar els càntics diaris de les monges clarisses. Quan Sant Ignasi arribà a Manresa a principis del segle XVI, en aquest punt hi arribava un dels braçals de la Sèquia de Manresa, procedent de la zona del Guix. Aquest ramal subministrava aigua als regadius de les Escodines i de la Vall del Paradís (Font de Fans). Més endavant, també se’n van servir els monjos caputxins i els jesuïtes per als horts del convent de Sant Bartomeu i del santuari de la Cova de Sant Ignasi, respectivament.

El conjunt monumental d’origen medieval es veié complementat amb les renovacions fetes al segle XVII, quan passà a estar ocupat per una comunitat de monges dominiques de clausura. L'any 1904, l’insigne arquitecte Alexandre Soler i March, va projectar una nova ampliació del convent, dissenyant una nova estructura que presidiria la façana de ponent, d'estil clarament modernista. A dia d’avui, el convent encara es troba ocupat per una petita comunitat femenina de monges dominiques, que comparteixen part de l’espai de l’antic conjunt amb una fundació assistencial.