Tots els noms propis que han compartit amb nosaltres coneixements i experiències.

Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és, sobretot, poeta.

Estudia Filosofia a la Universitat de València i és professora d'ensenyament secundari a Gandia. Es dona a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d'Ausiàs March 1987, que surt publicat el 1988; any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i amb El temps en ordre publicat l'any 2002 obté el premi Crítica Serra d'Or de poesia 2003. Continua amb Rebel·lió de la sal (2008), Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians ex aequo de poesia, Herències (2011), escrit amb Carme Gregori, que obté el Premi Manel Garcia Grau, i València Nord (2014). Està antologada, entre d'altres, en els reculls Camp de mines. Poesia catalana del País València, 1980-1990 (València, 1991) i Trenta poetes catalanes del segle XX (Barcelona, 1999).

Ha traduït de l'alemany, amb Karin Shepers, L'enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d'Ingeborg Bachmann (València, 1995).

És sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Des de 2021 és vicepresidenta pel País València de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Professora de la Universitat de Lleida i recercadora del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, em vaig convertir en pionera dels estudis sobre biodiversitat y canvi climàtic a Catalunya després del meu postdoc a Harvard a mitjans dels anys 90. He coordinat el capítol sobre Agricultura als tres primers informes sobre canvi climàtic, com a membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya. El segon informe principalment avançava molts patrons i propostes d’actualitat. També he col·laborat en el Grup d’Expertes i Experts d’Emergència Climàtica de Barcelona. Coordino una xarxa d’infraestructures micrometeorològiques que mesuren l’evolució del CO₂ a prats de muntanya pirinencs, la qual ens ha permet comprovar la tendència cap a comportaments mediterranis de la vegetació montana, i una certa persistència de la productivitat a la zona alpina, probablement lligada a la disminució transitòria de restriccions per al creixement. Aquestes infraestructures i d’altres estudis amb el meu grup ECOFUN ens han permès determinar la importància de la gestió ramadera, sobretot el tipus de bestiar, sobre la diversitat florística i els serveis dels prats de muntanya. També, hem comprovat els beneficis de la diversitat sembrada sobre nombrosos béns i serveis ecosistèmics: increment de la producció de farratge de qualitat, conservació de la fertilitat del sòl, regulació dels gasos d’efecte hivernacle, augment de la resiliència, persistència i estabilitat dels serveis ecosistèmics. Darrerament estem analitzant el comportament dels ecosistemes alpins davant del canvi climàtic a les muntanyes ibèriques.

Toni Cruanyes i Plana és editor i presentador del Telenotícies Vespre de TV3. Llicenciat en Ciències Polítiques i Periodisme (UAB), ha estat corresponsal a Londres i París i enviat especial a Washington, l’Havana, Buenos Aires i Brussel·les, entre altres ciutats. Va treballar al World Service de la BBC (1999-2003) i a la ràdio de Nacions Unides a Nova York (2004). Ha publicat els assajos de política internacional i catalana Un dels nostres (2019), Un antídot contra l’extrema dreta (Premi Joan Fuster d’Assaig 2012), De Tony Blair a Zapatero. Una autòpsia de l’esquerra europea (2010) i El llarg adéu de Pinochet (2004). Va ser director adjunt del diari Avui (2007-2009), cap d’Internacional de TV3 i actualment col·labora a El Suplement de Catalunya Ràdio.

És gastrònom, i s’ha dedicat sobretot a la docència, l’escriptura i la recerca. Ha viatjat per conèixer -de la ma d’experts, productors, artesans, cuineres i cuiners- les cultures alimentaries més prestigioses del món.

Ha escrit, dirigit i participat en llibres, estudis, plans estratègics, webs i guies sobre alimentació, restaurants, productes de la terra, salut, patrimoni gastronòmic i cuina històrica. Va dissenyar i dirigir el Corpus de la Cuina Catalana i l’enciclopèdia La Nostra Cuina. També ha comissariat exposicions nacionals i internacionals, i ha participat en documentals i programes televisius.

Actualment escriu al COMER de La Vanguardia i a la revista CUINA, parla a Un restaurant Caníbal a Berlín de Catalunya Ràdio i surt al Planta Baixa de TV3.

Ha rebut els reconeixements més prestigiosos per la seva tasca, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona, el Juan Mari Arzak de Gastronomía y Medios de Comunicación, i recentment el Premi Especial de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició 2024. També ha estat escollit com un del 35 principals comunicadors gastronòmics d’Espanya i també a la llista de les 50 persones més creatives de la Gastronomia.

Des del 2003 és el director general d’Alícia (Alimentació i Ciència), el primer centre d’I+D gastronòmic integrat per un equip multidisciplinari, amb rigor científic i compromís social del món, amb l’objectiu que tothom mengi millor. Des de fa més de 20 anys, Alícia desenvolupa i transfereix coneixement rigorós i pràctic per prevenir, ajudar a guarir o acompanyar més de 60 malalties, situacions o col·lectius diferents, essent actualment el màxim referent internacional en medicina culinària. També desenvolupa projectes per donar suport als productors alimentaris i als territoris rurals, les col·lectivitats, la restauració i el turisme sostenible, innova amb la indústria i investiga el patrimoni alimentari de la mà d'historiadors i arqueòlegs.

Txell Feixas Torras (Mediona, 1979). Fa més de vint anys que es dedica al periodisme, cinc dels quals com a corresponsal a l'Orient Mitjà per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (3Cat). Ara mateix dirigeix una sèrie documental de feminismes al món.

Ha cobert la guerra de Síria, la d'Iraq, la caiguda d'Estat Islàmic, el conflicte entre Israel i Palestina, el retorn dels talibans a l'Afganistan, l'explosió al port libanès de Beirut, els terratrèmols a Turquia o la crisi migratòria al Mediterrani.

Ha publicat ‘Dones valentes’ i ‘Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc’ (Ara Llibres). Reconeguda amb el 'Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació', de la Generalitat de Catalunya. També ha estat premiada amb el guardó 'Comunicació', de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans digitals; el Premi 'Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista’, de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el Premi del jurat 'Montserrat Roig', de l'Ajuntament de Barcelona.

Valentí Oviedo és llicenciat en Administració i direcció d’empreses, gestor cultural i actualment Director General de la Fundació del Gran Teatre del Liceu. Des de ben petit els seus pares el van apuntar a estudiar piano; i d’aquí  segurament la seva passió  i sensibilitat per la música; un fet clau en el desenvolupament de la seva vida professional. De treballar el camp cultural el mou crear estratègies per la creació de nous públics, portar a la pràctica la cultura com a element transformador de les societats, i la idea de què les institucions culturals s’han de construir des de la bona gestió. Quan el públic surt feliç del teatre, és feliç.