Des d’un discurs meta-reflexiu, començarem amb aclariments conceptuals sobre què és l’ètica aplicada i el mètode deliberatiu amb que, des de la cooperació interdisciplinària, afronta les problemàtiques. L’ètica aplicada no pot suplir els coneixements tècnics que aporten les diferents disciplines concernides per la temàtica a abordar des d’un punt de vista ètic. No basta ni amb la mera bona voluntat, ni amb el mer consens. L’objectiu és una ètica normativa que va més enllà d’una negociació d’interessos o d’un peritatge tècnic.
Si la tasca de l’ètica aplicada no la pot fer sola la filosofia, quina és la seva funció en la cooperació interdisciplinària de la que s’alimenta? En primer lloc, aportar la mirada metareflexiva i postconvencional, amb pretensió d’universalitat sense desconsiderar la situació en la què sempre s’està. En segon lloc, tasca especialment necessària en el diàleg interdisciplinar, desfer malentesos lingüístics o aclarir termes massa ancorats a argots acadèmics. En tercer lloc, detectar supòsits morals que requereixen una justificació, o superació, en un entorn que ha de ser moralment plural. En quart lloc, aportar conceptes específics de la tradició filosòfica que ajuden a il·luminar la problemàtica a abordar. En cinquè lloc, classificar els arguments en deontològics, procedimentals o conseqüencialistes i esbrinar la importància que se’ls atorga i perquè.
Acabarem al·ludint a l’equilibri malabar amb el què l’ètica aplicada ha de dur a terme la seva funció des del seu compromís amb l’hermenèutica crítica dels contextos, els coneixements que disposem i les possibilitats d’eficàcia i viabilitat de les seves recomanacions. El continu revisionisme de la seva tasca no és mer relativisme ni mer pragmatisme. Lluny de ser filosofia primera i des de l’irrenunciable interès emancipatori, l’ètica aplicada es posa al servei de la cooperació interdisciplinària en la recerca de millors maneres d’obrar.
