ARTISTA POLIÈDRIC,

MEMÒRIA VIVA DE MANRESA

Exposició retrospectiva de l’il·lustre i polifacètic artista manresà Miquel Esparbé i Franch, és un esdeveniment que celebra l’àmplia i diversa trajectòria artística i vital d’aquest creador multidisciplinari que s’ha dedicat, en cos i ànima, a allò que sempre li ha agradat: la creació artística.

La mostra inclou una selecció representativa dels seus treballs més destacats en diverses disciplines artístiques, abastant des de la seva estimadíssima pintura de cavallet i pintura mural, fins el dibuix, el còmic per a revistes com Patufet, Mata Ratos, El Papus, Boccacio, Barrabàs, Tretzevents/L’Infantil, Terror Fantàstic o el diari Regió7. La publicitat estàtica per cinema, el cartellisme, el disseny gràfic i de producte, l’escenografia i la seva altra gran passió, el cinema amb realització de curtmetratges on cal destacar per sobre de tots l’immens i guardonat curtmetratge d’animació Incubo Rosa, i el gran curtmetratge documental, Gitano de Bronce.

Biografia

Miquel Esparbé i Franch (Manresa, 1942)

L’ARTISTA QUE REMENAVA BESTIAR

L’avi Joan Franch Jussà era ramader. El nen Miquel va començar a dibuixar a la taula del despatx del pare Esparbé, empleat d’urbanisme a l’Ajuntament de Manresa, la seva estimadíssima ciutat natal i que li portava la comptabilitat a l’avi Franch. Assegut a un tamboret i engrescat entre papers, llapis i dibuixos, no hi havia nen... Dibuixava qualsevol cosa, copiava làmines i inventava personatges divertits amb diàlegs inversemblants. L’humor, la irreverència i la ironia estaven ben presents des del començament. Tot i que la situació en temps d’en Franco “era la que era”...

De nen i amb pantalons curts, l’avi Franch el portava a curses de toros a Barcelona on el Sr. Pedro Balañá (1883-1965) “el senyor de les arenes”, sempre li tenia reservades unes entrades. “Franch avui us toca ombra”. “A principis de segle XX la festa dels toros era un dels pocs espectacles de masses, capaç aleshores d’atreure tanta o més expectació que el futbol” segons paraules d’Ignasi Moya periodista de La Vanguardia. I el pare Esparbé el portava a partits de futbol, encara que no li agradés. Perquè el jove Miquel per poc que podia, s’escapava a veure pintures a sales d’exposicions i museus o al cinema. Tot el que era espectacle li anava molt bé. O tenia converses sobre família i pintura amb el seu tiet-avi, Antonio Esparbé i Dinarès. Quan els venia a visitar a casa o anaven amb el pare als magatzems Jorba de Barcelona on treballava. Amb divuit, vint anys, anava a veure pel·lícules d’arts i assaig al Cineclub Manresa creat el 1955, “acompanyades gairebé sempre d’espais de debat i col·loquis conduïts pels membres del cineclub i amb presències destacades de crítics i cineastes” i posteriorment al cinema Apolo. Això quan no estava conduint motos “a mitges” o petits cotxes de curses, com els mítics Seat 600 i 850 trucats i “pintats” amb el núm 53. “El pare ho sabia, però feia veure que no ho veia”... O caminant pel Passeig Pere III, el punt de trobada amb el jovent de la ciutat o anant a altres pobles de la comarca.

La seva inquietud artística de seguida el va portar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa i en els Tallers d’Evarist Basiana, Estanislao Vilajosana i dibuix de perspectiva amb el pintor i escenògraf Josep Mestres i Cabanes. També de seguida es comença a buscar la vida per guanyar-se quatre duros amb els seus dibuixos i li comencen a publicar vinyetes i còmics a revistes i diaris de l’època com Patufet, Mata Ratos, el Papus, Boccacio, Barrabàs, Tretzevents/L’Infantil, Terror Fantàstic o el diari Regió7 on “feia un acudit de tant en tant”. I la pintura de cavallet i mural amb predilecció per la figura humana amb temàtica religiosa, nus femenins i masculins, pallassos i arlequins, a la vegada que comença donar classes de dibuix i pintura a nens al seu estudi, als quals obsequia amablement amb una piruleta acabada la sessió.

Tanmateix, i “de molt jovenot”, comença a realitzar desenes de cartells per festes locals i celebracions. Així com imatges publicitàries plenes d’enginy, divertides i coloristes per anuncis de marques comercials com RAM, NESTLÈ i DAMM i partits polítics (“quan era el moment”) per projectar entre pel·lícula i pel·lícula al programa doble del cinema Avenida de Manresa i altres cines de la comarca gestionats pel “rei dels cines de Manresa i comarca”, l’empresari de l’espectacle, el Sr. Padró.

Durant quasi deu anys, es dedica a la seva altra gran passió, el cinema, realitzant nombrosos curtmetratges i col·laborant amb algun llargmetratge. Curtmetratges experimentals d’animació on cal destacar per sobre de tot, l’immens i guardonat Incubo Rosa (“aquest va ser un escàndol”) amb els seus amics Pere Torras i Ramón Tosas, “Ivá”. Però també de ficció amb títols entre d’altres com Cèphalos, Katharsis, Feliços en canvi vostres ulls o La mañana del último dia. I el gran curtmetratge costumista i de caire social, Gitano de Bronce, enregistrat a Cardona.

La pràctica pictòrica el va portar a ser Acadèmic d’Honor, per l’Acadèmia Internacional “Greci Marino” de Vinzaglio a Itàlia. Membre del Senat Acadèmic “HONORIS CAUSA” per l’Acadèmia Internacional d’Art Modern, de Roma. I Cavaller de la Gran Creu de Bèrgamo, per “Greci Marino” també a Itàlia. Va rebre premis de pintura a concursos i certàmens d’art d’arreu el territori.

Va ser un dels socis fundadors del Rotary Club Manresa-Bages que el va distingir amb el guardó “Paul Harris”. Va realitzar les impressionants pintures murals del presbiteri de l’Ermita Mare de Déu de Joncadella.

El seu extens currículum d’exposicions individuals i col·lectives està ple de galeries de Manresa, Berga, Olot, Terrassa, Sabadell, Granollers, Sitges, Vilafranca del Penedès, Lleida, Girona, Reus, Barcelona, Bilbao, Vitòria, Sevilla, Jaén, Almeria, Madrid, Paris, Florida, New York...I es poden trobar obres seves a col·leccions privades d’Espanya, Andorra, França, Alemany, Itàlia, Canadà, Estats Units i Mèxic.

I disposa de capítols a publicacions d’art com Almeria arte, selección autores de nivel Ed. Almeriarte; Practiques des arts i La gazette des arts, Paris; Genios y Figuras i Grandes Artistas de hoy Ed. Equador, Girona, per destacar-ne tan sols unes quantes.

Tota una vida dedicada a l’art i la creació. I el que encara li queda a aquest il·lustre artista manresà.

Josechu Tercero,

Comissari de l’exposició.

PARLEM D'EN MIQUEL ESPARBÉ

Jo soc dels que creuen que un amic de veritat, d'aquells que superen el pas del temps i els embats quotidians, és una persona amb qui has estat al costat en moments de creació, quan ell ha treballat en la construcció d'una obra que ha donat sentit a la seva vida, des d'una visió personal i transferible. Amb en Miquel, veí i còmplice en èpoques del generalíssim, recordo experiències en les quals vaig col·laborar, quan érem joves i tot ens semblava possible. I això fa que ara parli d'ell amb coneixement i afecte.

A la seva faceta de dibuixant de còmics, ell i jo vam crear la sèrie sobre mites del terror a la revista “Terror Fantastic” auspiciada pel Festival de Sitges. L'any 1977 vam publicar a Sedmay –una editorial d'en Joaquin Soler Serrano– el llibre Historias de la Censura, on els dibuixos resultaven d'una sorprenent contundència satírica.

Com que érem molt aficionats al cinema, el Miquel va gosar rodar en 8 mm. curts de ficció dramàtica, quan gairebé tots els realitzadors del format es dedicaven a la facilitat del documental o a les escenes      d'una tendra comicitat. Els films de l'Esparbé anaven pels camins del cinema negre i, fins i tot, en faig memòria d'un on jo campava de nazi perseguint al gran actor Joan Anguera, en mig d'un cementiri          d'automòbils. També va conrear el gènere dels dibuixos animats, tot creant un dimoniet entremaliat a Incubo Rosa. Eren temps del cine-club i de l´arribada dels primers films polonesos i iugoslaus. L'escola txeca de cartells cinematogràfics el va meravellar i va influir en la seva dedicació als pòsters publicitaris de tota mena.

Però l'obra principal d'en Miquel Esparbé es desenvolupa en el terreny de la pintura. Alumne de professors tan capacitats com Mestres Cabanes i Basiana, des d'un principi es va inscriure en el moviment expressionista, seguint les petjades de Rouault i Soutine, encara que ben aviat va trobar el seu propi estil més lluminós, amb figures de pallassos, gent del circ i del món de la faràndula, amb gran domini del color i sense oblidar el toc de tristor d'uns rostres destinats a la complaença del públic. Cal destacar tota una sèrie de nus femenins, en els que el cos és tractat amb autèntica veneració, traços ferms demostratius de  l'autoritat en el dibuix i la tria de la paleta cromàtica. No oblidem tampoc la pintura sobre pa d'or en gran format estil Sert, il·lustrant escenes del Quixot, de les festes de la Patum i d'altres moments d'esbarjo popular, sense oblidar el mural que es pot contemplar al santuari de Santa Maria de Joncadella.

Difícil resulta parlar d'en Miquel Esparbé, sense que l´amistat es sobreposi a l'admiració. Tan sols vull dir que la suma de la seva obra aconsegueix ennoblir tota una trajectòria fins al present, i que l'exposició que ara podem admirar a la sala del Casino és la prova d'una completa dedicació a l´art i a la fructífera comunicació amb tots nosaltres.

Manuel Quinto

MIQUEL ESPARBÉ, AMIC, ARTISTA, MANRESÀ

Ostres, Miquel, ja vas veure com de content em vaig posar el dia que ens vam trobar al carrer i em vas dir que estaves preparant una exposició retrospectiva al Casino. “El 5 de juliol!”, em vas dir, il·lusionat. Ràpidament em vaig apuntar la data a l'agenda. I és que no podia pas fallar en una cita com aquesta. Serà un goig ser-hi present aquest i altres dies de la mostra que posarà a l'abast dels manresans les teves magnífiques obres.

La meva admiració per la teva feina ve de lluny. De fet, el primer dia que vaig entrar al teu estudi ja vaig quedar meravellat. “Però, que bo que és!”, vaig pensar. Tenies obres escampades per tots els racons i m'anava aturant i embadalint contemplant-les, i tu, ben cofoi, m'anaves comentant-ne detalls. Va ser una tarda llarga, intensa i enriquidora.

Va ser la primera de moltes tardes que vam trobar-nos per parlar de l'Auca de l'11 de Setembre, encarregada per l'Associació de Veïns de la Barriada Saldes-Plaça de Catalunya. Jo t'havia presentat els versos i tu havies d'il·lustrar les 48 vinyetes. A mesura que les anaves esbossant, me les comentaves, en parlàvem i anàvem avançant. De fet, la conversa anava d'un tema a un altre i ens ho passàvem molt bé. Em sorprenies amb uns dibuixos plens de color, d'originalitat i de vida. L'associació de veïns va quedar encantada i l'auca va tenir tant èxit que se'n va haver de fer una segona edició! Membres de l'associació fins i tot vam anar a Barcelona l'11 de setembre del 1978 a vendre'n.

Després vam fer una altra auca, la dedicada a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. I encara vam compartir un altre projecte de més envergadura: l'elaboració del llibre “Qui era Macià?”, un encàrrec de la Generalitat de Catalunya per als alumnes de cicle superior d'educació primària. A partir de les fotografies del president que et vaig portar, tu vas anar il·lustrant diferents episodis de la seva vida. Ens sortia un llibre rodó. Els teus dibuixos tan precisos eren el complement perfecte per al text. Però després ens van donar una notícia molt negativa: el llibre sortiria només amb fotos, i sense cap dibuix. Quin disgust i quin greu!

Ara fa poc vaig tornar a casa teva. L'Associació Memòria i Història de Manresa havíem adquirit un àlbum digitalitzat de fotografies i dibuixos que el 1961 Cine Club Manresa havia regalat a Berlanga. Els dibuixos eren teus. En alguns d'ells completaves amb el teu traç els perfils de les fotos que havia fet en Jaume Marcet. Una delícia d'àlbum. Una autèntica perla. Tenia moltes ganes d'ensenyar-te'l. Assegut al teu costat, et vaig mostrar els dibuixos des del meu mòbil, un a un, i va arribar un moment en què no podies contenir l'emoció en veure aquelles obres que ja no recordaves perquè aleshores només tenies divuit anys. Però, guaita, aleshores la gent de Cine Club ja li deia a Berlanga que, tot i la teva joventut, podies posseir “la potencialidad artística de los grandes artistas”. I ja veus, la van encertar!

Miquel, és un goig conèixer-te, haver tingut l'ocasió de passar tantes estones junts per compartir projectes i parlar de tantes coses. Quan vaig entrar a casa teva per primera vegada sabia que eres un artista conegut, reconegut i premiat, que havies posat al teu talent al servei de moltes iniciatives de Manresa: cartells, logos, publicitat, fins i tot el disseny de la carrossa de la Cavalcada de Reis. Però, entrant a casa teva, a més d'un gran artista vaig descobrir-hi una gran persona. Respectuosa, irònica, múrria, divertida, amiga dels amics, amb grans sentiments... Algú realment entranyable! Cuida't molt, Miquel!!

Joaquim Aloy i Bosch